PRÀCTICA 9: DIAGRAMA SISTÈMIC

INTRODUCCIÓ

En aquesta pràctica ens hem centrat en l’enfocament sistèmic en teràpia familiar, per tant cal fer una mirada a la pràctica anterior, on vaig exposar l’enfocament sistèmic. Cal tenir en compte que aquest enfocament té en compte les relacions entre persones i la seva qualitat.

Una família és un grup de persones que no ha de tenir necessariament la mateixa estructura, No existeixen les famílies des estructurades, hi ha famílies estàndard i no estàndard. Però hi ha ideologies que defensen una sola estructura familiar i sinó creuen que patiran problemes psicològics. En realitat no depèn de l’estructura sinó del tipus de relacions que s’estableixin entre els seus membres.

Una persona amb molta rellevància és Salvador Minuchin, un metge psiquiatre i pediatre argenti nascut al 1921. ÉS una destacat terapeuta familiar i al 1974 va crear la teràpia familiar estructural. Durant els anys 60’ i 70’ es va convertir en un model amb el qual els terapeutes comparaven el seu treball. El seu model, veu la família com un sistema que tendeix a mantenir-se estable davant les condicions externes i internes, però a vegades apareix alguna disfuncionalitat que tendeix a perpetuar un sofriment a la família o a part d’ella. El retorn a la funcionalitat requereix l’establiment de certs principis: restabliment de jerarquies, límits clars en rols i funcions (fronteres). El seu model d’avaluació clínica i intervenció, sent complex, és utilitzable no només per terapeutes familiars sinó també per agents de la salut amb menys formació, fet que ha pogut experimentar-se en al capacitat dels agents de salt a Nicaragua als anys ’80.

Una declaració feta per el propi Minuchin:

“Crec que estic molt més interessat en l’exploració del conflicte que molts terapeutes d’avui dia. La meva teràpia es va originar en al teràpia activa dels anys 70 amb tot el seu optimisme i energia, experimentalisme i creativitat. Porto el drama familiar dins el consultori.  Intento que els membres interactuïn entre si amb la creença de que la família es la sorra sobre la que la gent pot expressar-se a si mateixa en la seva total complexitat. Llavors, al interacció familiar, amb tot el seu potencial per ambdós, destrucció i cura, continua ocupant l’escenari central en la meva pràctica.”

Cal tenir molts clars uns quants conceptes pel model Minuchin:

JERARQUIA: perquè no hi ha equitat en les responsabilitats que han d’assumir els diferents membres d’una família. El tema Jerarquia esta molt relacionat amb PODER i la que gestiona aquest és la política. També cal tenir en compte l’ AUTORITAT. El poder te l’atorguen pero l’autoritat cal guanyar-se-la. Algú pot tenir poder i no autoritat o viceversa.

En cas de problema de poder dels pares, Minuchi els ajudaria a retornar-los el poder.

Un altre concepte molt important és FRONTERA. Entre les relacions hi ha fronteres, en alguns aspectes un no si pot posar.

Hi ha tres tipus de frontera:

•  rígides (________________): no hi ha comunicació i això dificulta el benestar.
• flexibles (-----------------------): la decisió continua estant en mans de qui ha d’estar, però hi ha la possibilitat de modificacions, per aquesta raó s’anomena flexible. És el tipus de frontera més adequat.
•  laxes  (...............................):  hi ha una transgradació de les fronters, pren les decisions qui no ho ha de fer.)

PRÀCTICA (realizada amb Mireia Serramitja)
En aquesta pràctica havíem de realitzar, en grup de dues persones, un genograma  i un diagrama sistèmic d'una familia inventada.

Genograma

Diagrama sistèmic.

REFLEXIÓ

Aquesta pràctica m’ha semblat divertida pel fet de poder recrear els lligams d’una família d’una manera, més o menys, simple i poder-te inventar tu la família. En el cas del diagrama sistèmic jo i la Mireia, amb qui vaig realitzar la pràctica, ens vam inspirar en la família de Los Serrano, una seria que transmetien a Telecinco fa un temps.

L’enfocament que fa el model sistèmic cap a la família, l’he trobat interessant. Segons aquest model la família tendeix a mantenir-se estable, fins que apareix alguna disfuncionalitat. A més a més, em sembla molt adequat el fet de que, tal i com vam dir en la practica anterior, molts psicòlegs sistèmics no comencen la teràpia familiar fins que no hi són tots els membres, perquè d’aquesta manera poden observar els rols que s’agafen entre els diferents membres de la família, quin tipus de frontera hi ha, si s’estableix jerarquia, qui té més poder... i poden analitzar aquella situació familiar concreta.

La paraula desestructurada, és molt utilitzada en l’àmbit familiar per descriure una família diferent a les altres.  Si busquem la definició de família desestructurada trobem:  “És aquella que presenta una constant conflictivitat i una permanent pertorbació en el grup familiar (pare, mare i fills). També, la família pot ser qualificada com a desestructurada per la manca del nucli bàsic que forma físicament una família”. 

El fet de qualificar una família com a “desestructurada” per manca del nucli familiar no ho trobo adequat, perquè la família pot estar molt més unida i tenir una millor qualitat de  relacions, només amb la mare, amb dos pares....

Segons l’enfocament sistèmic a aquest tipus de família no les podem anomenar així, hem de dir-los famílies no estàndard i estic totalment d’acord amb aquesta qualificació.

Actualment, aquest un tema molt debatut en molts àmbits (psicologia, dret...) Dintre de la família hi ha molts temes per debatre, però crec que tots acaben amb la mateixa conclusió. El més important, independentment de tipus de família, és que tots els membres de la família és sentin part d’ella i d’aquesta manera hi hagi benestar.

 Segons la meva opinió, qualsevol persona té dret a crear una família, encara que sigui una mare soltera, dos mares, dos pares... i pot cuidar, tenir una qualitat de relació i un benestar familiar igual que una família amb pare i mare. Per sort estem en un país on hi ha aquesta llibertat, tot i que actualment, potser encara resulta una mica estrany veure un nen amb dos mare,però d’aqui un temps serà un fet normal.

També és veritat que sempre s’ha dit que els nens han de tenir una figura materna i paterna, però crec que tampoc és imprescindible. Suposo que, en el cas que siguin dues dones, buscarà la figura paterna en una persona coneguda o potser no ho necessitarà.

Per últim m’agradaria fer una reflexió sobre totes les pràctiques que hem anat realitzant al llarg del semestre.

Vam començar per la introspecció, una tècnica, segons la meva opinió, interessant per conèixents millor a nosaltres mateixos. En la següent, dintre el corrent conductista, ens vam centrar el la dessensibilització sistemàtica per tal de poder eliminar les fòbies.

Pel que fa a l’àmbit cognitiu trobem la següent practica, sobre les distorsions cognitives.

En la quarta i la cinquena pràctica ens vam centrar en la psicoanàlisi. Primer, concretament, en els mecanismes de defensa plantejats per Anna Freud i a la següent vam realitzar una reflexió sobre la pel·lícula: Freud, passión secreta, i vam exposar el tema que més ens havia cridat l’atenció.

La sisena i la setena pràctica estan relacionades amb l’ humanisme, amb dos dels autors més destacats dintre d’aquest corrent.  El primer, Maslow amb el qual vam realitzar una pràctica sobre la seva piràmide de necessitats humanes, i el segon Carl Rogers, concretament en les seves actituds rogerianes. En aquesta ultima, també vam poder veure un documental interessant:  “Pensant en els altes”, relacionat, també, amb les anteriors aptituds.

Per acabar hem realitzat dues practiques sobre l’enfocament sistèmic, la causalitat circular i el diagrama sistèmic.

Crec que ha estat una activitat molt complerta a través de la qual hem pogut veure una pinzellada dels diferents corrents de la psicologia: conductisme, cognitivisme, psicoanàlisi, humanisme i enfocament sistèmic. Personalment, considero que he aprés forces coses i que m’ha servit també per comprar-ho amb la realitat i entendre moltes coses del nostre voltant, a les quals sovint no donem la suficient importància.

PRÀCTICA 8: CAUSALITAT CIRCULAR

INTRODUCCIÓ

En aquesta pràctica hem realitzar una ultima mirada sobre com entendre el comportament

El plantejament sistèmic és una mirada cap a l’esser humà i el seu comportament. Té en compte el context, els altres. No es centre en dinàmiques internes, pensaments, mecanismes de defensa. Es centre en les relacions entre persones (forma de comunicar-se).

Cal no confondre sistèmic amb sistemàtic.  Un sistema és un conjunt de relacions entre elements. Hi ha d’haver més d’un individu.

Aqui trobem la teoria general de sistemes, en al qual tots els elements estan relacionats entre si. Qualsevol canvi d’un afecta a tota la resta. Exemple: broques del rellotge: qualsevol peça que moguem afectarà a tota la resta. Per tant, qualsevol canvi d’una persona té repercussió en tota la resta, dintra d’un conjunt de persones.

El plantejament sistèmic té un enfocament diferent d’altres perspectives. En aquest les persones no tenen el problema, el problema és o pot ser el tipus de relació que s’estableix entre les persones. En una parella el problema és la relació que s’estableix entre ells, hi ha relacions disfuncionals. També hi ha relacions saludables que són més productives.

Dintre d’un sistema hi pot haver algú que presenti la disfuncionalitat d’aquest sistema (anorèxia, depressió…) però això és un indicador que ens informa a l’entorn de que aquell sistema no és saludable.

Per aquesta raó els autors sistèmics no intervenen sobre el pacient identificat. Poden atendre un nen tractant els pares, a un avi tractant els fills… A més hi ha alguns autors que no accepten començar la teràpia familiar si no hi són tots.

Trobem dos avantatges en aquest enfocament.

1. Deixa de fer malaltissa la persona que té el símptoma.
2. No cal que el pacient identificar sigui tractat directament (psicologia clínica).

La psicologia s’ocupa dels petits sistemes,  en ell tot esta connectat. Per exemple, un canvi d’horari laboral pot afectar el funcionament del sistema.

En una terapia de parella l’exit ve en funció de la qualitat de la relació que s’estableix. No sempre és millor que els dos segueixin junts. A vegades no es pot canviar de ball sense canviar de parella.   El mateix passa en el cas de la família, no sempre el millor es que estiguin junts els pares.

Un concepte important dintre d’aquesta mirada és iatrogènia. En medicina són els efectes secundaris negatius de la intervenció terapèutica, ja que hi ha intervencions que per arreglar una cosa n’espatllen una altra. El mateix pot passar en psicologia.

Els psicòlegs entrem a formar part d’un sistema per ajudar a que sigui més saludable, però a vegades creem més problemes. El psicòleg és impossible que no modifiqui res, però hem de tenir en compte que pot ser una modificació negativa, podem crear dependència... Per aquesta raó hem de tenir indicadors que ens permetin avaluar el que estem fent.

Hi ha autors que no es permeten mai fer més de 10 sessions perquè creuran que sinó estan influint negativament. Quan no ha funcionat la teràpia diuen: No hem sabut trobar la manera d’ajudar-vos, però no diuen que sigui un problema seu.

Aqui apareix un plantejament revolucionari: la causalitat circular. Per entendre aquesta explicarem anteriorment la causalitat lineal, en el qual l’element A és la causa del B que és la conseqüència. És el model de la física.

A --> B

Però als sistèmics no els interessa saber les causes dels principis o indicadors. Segons aquests no ho podem saber, i si ho féssim serien tantes... Si poguéssim arribat a determinar la causa a darrera hi hauria un cúmul de causes que s’influeixen una a l’altre. No ens cal saber la causa per intervenir.

La psicologia, des de sempre, ha donat per bona la idea que s’ha de buscar la causa, però les causes poden haver desaparegut i la persona pot seguir tenint el mateix comportament.  Un exemple seria la triconosi dels porcs, raó per la qual els musulmans no en mengen.

Esquema causalitat circular

   Les gallines ponen ous i aquestes surten de l’ou. 

   Què és primer l’ou o la gallina?

Totes són causa i conseqüència, no hi ha una causa ni conseqüència especifica. La qüestió és millorar la relació entre A i 1. Mantenir el cercle virtuós però trancar el cercle viciós.

Alguns autors d’aquest corrent són: Gregori Bateson i Milton Erickson (esquizofrènia) comencen a fer intervencions en grup.

Sobre Gregori Bateson..

Gregori Bateson era antropòleg, científic social, lingüista, semiòtic i cibernètic  britànic. Alguns dels seus llibres més rellevants son: Pasos hacia una ecologia de la mente (1972), Mentre y Naturaleza (1979), Temor Angeles (1987). En els seus estudi es camp es va adonar del comportament d’alguns grups ètnics que es fruit de la interacció.

Hi ha una teoria de Gregori Bateson que m’ha cridat l’atenció: la teoria del doble vincle, formulada al 1956 juntament amb Donald Jackson, Jay Haley i John Weakland. Aquesta teoria està relacionada amb l’esquizofrènia, en la qual es deriva un doble vincle. Aquest doble vincle es refereix a una paradoxa descrita per primera vegada en la comunicació en les famílies amb el membre esquizofrènic.

Perquè hi hagi un doble vincle compte es requereixen diverses condicions:

• La víctima del doble vincle rep ordres contradictòries o missatges emocionals en diferents nivells de comunicació.
•  No hi ha metacomunciació possible.
• La víctima no pot deixar el camp de la comunicació.

Actualment es considera que un exemple d’enfocament de Bateson per la complexitat de la comunicació.

Gregori Bateson també parla sobre un concepte important, la cibernètica. Segons ell la cibernètica es la branca de les matemàtiques que s’encarrega dels problemes de control, recursivitat i informació. També afirma que és la mossegada més gran a al fruita de l’arbre del Coneixement  que la humanitat ha donat en els últims 2000 anys.  

En un dels seus primers treballs, en el qual explorava  un poble natiu del riu Sepik a Nova Guinera, Bateson extreu que el comportament de la persona X afecta a al persona Y, i la reacció de la persona Y a X persona, per tant el comportament afectarà el comportament de X persona, que alhora afectarà el de Y. A això Bateson ho va anomenar “cercle viciós”. I més tard va definir dos models de relacions:

• Simètrica: Les relacions simètriques son aquelles en què les dues parts son iguals, dos alumnes, per exemple
• Complementaria: en les relacions complementaries els dos elements interactuen de forma diferent, com per exemple, la relació pare-fill.

PRÀCTICA  (Realitzada amb Jennifer Sugrañes i Tania Sallés)

La practica a realitzar consistia en  elaborar quatre situacions simetriqeus i complementaries amb les seves sortides: constructiva o destructiva.  

Relació complementaria constructiva

Relació complmentaria destructiva

Relació simétrica constructiva

Relació simétrica desctructiva

REFLEXIÓ

L’enfocament sistèmic és una perspectiva diferent, ja que considera que la persona afectada no es qui té el problema, sinó que aquesta mostra el malestar del sistema, i per aquesta raó el tractament no està enfocat només a ella, sinó al seu voltant. Personalment, és una perspectiva que m’ha semblat molt interessant.

Moltes vegades quan tenim un problema, busquem la causa, perquè pensem que d’aquesta manera trobarem la solució i sovint no és així. Desprès ens preguntem perquè tot i suposadament saber la causa no hem trobat cap solució, i ens sentim culpables.  Segons la causalitat circular no hi ha una sola causa d’un fet, sinó que són una successió de fets, un és causa i conseqüència de l’altre.  Per exemple, quan una parella es discuteix, sol ser per un fet que ha passat en aquell moment, com pot ser que el noi ha arribat tard al sopar que tenien amb els seus pares, i a partir d’aqui ha començat la discussió. Però normalment en una discussió així sol aparèixer la frase: “És que tu aquell dia...” Aquí ja intervé un altre fet passat, que també pot ser causa d’aquesta discussió. A més  a més, podria ser que la noia avui tingues un mal dia, per problemes a la feina i també seria una altra causa.  Podríem dir que saber la causa ens ajuda a nosaltres mateixos a treure’ns la culpabilitat, per la necessitat de veure que la causa del problema no som nosaltres mateixos... i per aquesta raó moltes vegades ajuda a solucionar el problema, però  en realitat és dificil saber la causa exacta d'un problema.

Un altre punt important en aquesta persepectiva sistèmica és que treu una mica la culpabilitat de la persona afectada. Moltes vegades ens autoculpem del que passa, igual que altres corrents, que feien malaltissa a la persona que tenia el problema, és a dir, ella era la culpable del seu conflicte. Aquesta autoculpa ens la solem atorgar perquè els humans necessitem buscar un culpable del nostre estat d’ànim, o de qualsevol fet o emoció i generalment, resulta impossible trobar una sola persona responsable de la teva tristesa, felicitat... perquè són un conjunt de circumstancies i de persones que t’envolten el que provoquen aquest estat. En aquest aspecte estic totalment d’acord amb el pensament sistèmic, el problema és la qualitat de les relacions que s’estableixen.

Hi ha una frase que m’ha cridat molt l’atenció i sobre la qual m’agradaria fer una petita reflexió, és la frase que l’Ernest Luz va dir en un moment determinat de la clase, quan parlava de la terapia de parella. A vegades no es pot canviar de ball sense canviar de parella.

Les persones,  quan ens enamorem sempre intentem fer el que sigui per no perdre aquella persona, dit d’una altra manera: “per no canviar de parella de ball”. Tot i que en algun moment la relació no vagi bé i, almenys jo ho he experimentat aixi, sempre intentem aguantar fins que no es pot més i el fil es trenca, però solem esperar fins l’últim moment. Sovint no ens adonem que el que passa és que hem canviat de ball i seguim amb al mateixa parella. Per aquesta raó l’exit en el plantejament sistèmic no està en que la parella segueixi junta, sinó que puguin ballar el seu propi ball amb qui balli el mateix que ells (bona qualitat de relació).

Per últim, m’agradaria dir que aquesta pràctica m’ha fet adonar que moltes vegades la culpa d’un problema no ets tu mateix, ni l’altre persona sinó la situació. Això em recorda a una frase, que no se d’on la vaig treure, però està relacionada amb aquest plantejament. No hi ha males persones, sinó males combinacions.  I és que les persones som com som i fem el que fem, molt sovint depenen de les persones que tinguem al voltant. Per exemple, en una parella un noi pot no portar-se be amb al noia per molts aspectes i seria la “mala persona” , però pot trobar una altra persona i portar-se molt bé. Què vol dir això? Que la persona ha canviat?. Segons la meva opinió no ha canviat la persona sinó que ha canviat de parella i per tant, de tipus de relació, segurament ha passat d’una amb mala qualitat ha una relació excel·lent.

Finalment, apuntar que aquesta pràctica també m'ha fet reflexionar sobre el perquè de molts problemes, la manera de solucionar-los, la autoculpabilitat... i m'ha semblat molt interessant. 

PRÀCTICA 7: ACTITUDS ROGERIANES. PENSANT EN ELS ALTRES

INTRODUCCIÓ

Carl Rogers

Carl Ronsom Rogers (1902-1987) va ser un influent psicòleg de la historia d’Estats Units, que juntament amb Maslow arribaria a fundar l’enfocament humanista de la psicologia.

Va ser participant i gestor en el desenvolupament de la teràpia no directiva, també coneguda com a teràpia centrada en el client que és va renombrar com a teràpia centrada en la persona.. La teràpia rogeriana no compren només les interaccions entre el terapeuta i el client, sinó que també s’apliquen en totes les interaccions humanes. La teràpia rogeriana contrasta amb les perspectives psicològiques freudianes i les societats d’Alfred Adled i Albert Bandura, per l’ús preferent de l’empatia per aconseguir el procés de comunicació entre el client i el terapeuta o, i per extensió, entre un ser humà i un altre.

Carl Rogers és un dels autors més citats juntament amb Elis. Va néixer entre els anys 20/30 i va morir els anys 80. Se li han de reconèixer mèrits, en primer lloc per firmar sessions de psicoteràpia, ja que abans no es considerava aquesta possibilitat, els conductistes tampoc la utilitzaven. A través d’aquestes filmacions analitzava.

A Roger l’hem d’emmarcar dins la psicologia humanista, que té una mirada diferent cap a la persona i l’objecte d’estudi, a través d’aquests vidres observava el comportament de les persones de manera diferent.

Roger i Maslow són els que es revolten a les ideologies dominants (conductisme i cognitivisme). Darrera d’aquestes concepcions de persona hi ha els models educatius.

Un llibre molt interessant és Summerhill (A.S.Neill) és la descripció i explicació d’una escola basada en els principis de psicoanàlisis, es poden entendre idees psicoanalistes aplicades a l’educació.

Roger i Maslow deien que no estava bé que es fes incís en els aspectes negatius de la persona i els positius es veiéssim com a sublimacions dels negatius o conductes reforçades (com en els ratolins). El comportament de les persones es fruit d’una tendència al creixement i la llavor d’allò que ens fa créixer ja ho és, conté el potencial de l’arbre que pot arribar a ser (gra de potencial és alt).

El model de Roger s’anomena centrat en la persona/client però no en la figura del psicòleg. Si el psicòleg terapeuta és capaç de crear el context adequat necessariament sempre es produirà creixement. El psicòleg té la funció de crear una relació emotiva, de calidesa... perquè la persona decideixi  cap a on créixer. Té un enfocament no directiu. L’aplicació de la psicologia humanista no és només en àmbit clínic, també en educació, relació d’ajuda (metges, infermers, recursos humans...)

Els grups autodirigits són fruits de l’aplicació dels postulats de Roger de la salut i darrera l’escolta activa trobem Rogers.

Qualsevol persona si és capaç de viure 3 actituds bàsiques és suficient:

•  Acceptació incondicional: port el que porti el pacient a teràpia se l’ha d’accepta com a persona. Puc acceptar que un assassi sigui persona, tot i no entendre el que fa li puc transmetre que continua sent un esser humà. En un context en el que ens sentim acceptats expressem el que sentim. Hi ha contextos saludables i contextos insolubles.

• Comprensió empatica: intentar entendre l’altre des del seu punt de vista, el significat de la vida per ell. No significa viure com a propis els sentiments de l’altre, s’ha de poder viure uns sentiments perquè els pots entendre. Encara que no haguem viscut alguna situació els humans tenim mecanismes per entendre-ho.  Sempre es diu que el psicòleg ha d’estar al marge de .... Que no li pot afectar res, però abans que psicòlegs som persones. Vius un sentiment pero saps que  són teus. És un punt subtil pero necessari, cal que l’altre capti que hi ha la voluntat d’entendre’l, perquè així hi ha la capacitat d’explicar per l’altre persona i seguir explicant coses.

• Autenticitat, conferencia o coherència. La persona ens transmet que allò que pensa, sent i fa va en la mateixa direcció, obtindrem les 3 capacitats bàsiques que si un psicòleg viu crea les condicions idònies per la persona. Fer-se més competent  en aquestes aptituds es fer-se millor professional.

Sota de cada concepte hi ha un gran entrenament. Tant Maslow com Rogers parlaven de persones autorealitzades, Roger les anomenava persones profundament humanes

Aquest enfocament no directiu, en el qual Roger no dirigia ha estat molt criticat. La base de la psicoteràpia és basa en aquestes tres actituds. Roger es limitava a entendre a les persones.

Aquest també té una teoria de l’autoestima, llibres sobre relacions de parelles, el procés de convertir-se en persona...

La teoria de l’autoestima explica que hi ha dos jo, el jo ideal i el jo real. L’autoestima depèn de  la distancia entre el jo ideal i el jo real. Quan a prop estiguin més autoestima tindrà la persona.

El procés de convertir-se en persona descriu les etapes de les persones fins a arribar a ser persones. Les persones en males condicions, si no es veuen acceptats, entesos, bloqueja els seus sentiments són les persones masmorra.

"Pensant en els altres" 

Aquest és un documental transmès al programa 60 minuts i premiat per la seva tendresa a l’hora d’explicar l’aprenentatge. Aquest va ser gravat durant un any en una escola de primària de Japo, a la ciutat de Kanazawa. Aquest documental ens ensenya  una manera diferent d’aprendre d’uns nens, amb el professor Toshiro Kanamori. Un professor que vol ensenyar als seus alumnes a l’hora que es diverteixen i aprenen a pensar en els altres vertaderament i acceptar a tothom per igual. Durant el transcurs d’aquest reportatge, veiem l’evolució dels alumnes, alguns amb problemes familiars (com al mort de pare)  altres nens més problemàtics a l’escola o que critiquen als altres per alguna característica... que juntament amb el professor, aprenen l’art de viure i a superar els problemes que se’ls posin davant.

En ell es veuen clarament reflectides les tres actituds rogerianes, sobretot l’acceptació i la comprensió empàtica. Quan un nen no era acceptat pels companys per qualsevol cosa el professor no parava fins a aconseguir saber la raó de perquè li feien això i fer-los entendre que no estava bé..

REFLEXIÓ

El documental “pensant en els altres” realment m’ha fascinat.

El professor Toshiro Kanamori  intenta que els seus alumnes aprenguin continguts, però no ho fa a través de la memorització de diferents llibres, ja que els nens aprenen molt més de manera dinàmica. És una manera diferent d’entendre l’educació, poc implantada a les escoles occidentals.

En aquest documental es repeteix moltes vegades una paraula: felicitat, que és el que cerca Kanamori en els seus alumnes. I comença el curs amb la pregunta: què será el més important d’aquest curs? I els nens responen: ser feliç!.

En aquesta classe els nens expressen el que senten, a través de cartes o altres activitats que organitza el professor. No tenen por del que diran els altres, ja que tots respecten els sentiments dels companys i intenten empatitzar amb ells, tot i que en alguns els és més fàcil que d’altres. 

És una escola on particularment, molts cops hauria volgut està, on et pots expressar, pots dir el que sents, no has de tenir por del que l’altre gent pensi ni sentir-te sol i quan tens problemes t’ajuden a través de cartes o altres activitats.

En les escoles occidentals, actualment hi ha moltes persones que en algun moment no es senten be, pateixen assetjament escolar o estan sols. És veritat que a l’escola es va a aprendre matemàtiques, català i altres assignatures però crec que seria molt interessant que fomentessin aquestes actituds, perquè a part d’aprendre assignatures també podrien ensenyar a ser millor persona.

Em faig una pregunta: Realment, tenim l’oportunitat d’expressar-nos obertament en les escoles actuals?

A les escoles d’aquí, es podria dir que no. És segueix un pla d’organització escolar fixa i no pensen en que a part d’alumnes també són persones i el que realment aprens en una escola, sobretot de primària, més que els continguts, moltes vegades és la manera com te l’expliquen, la manera de comportar-te amb els companys ... Aquest és un fet que està en les mans de tots els professors que hi ha en l’actualitat.

Segons al meva opinió, cada vegada s’està donant més importància a l’ensenyament (assignatures) i menys a l’educació. Se que aquesta, en una part fonamental, és  responsabilitat dels pares, però crec que tots els nens tenen dret a aprendre a ser millor persona. Si un nen té uns pares delinqüents té dret a tenir una bona educació , tot i que és evident que aquest factor serà una part important de la seva vida.

Aquest professor té una habilitat especial i és que aconsegueix que tots els nens es sentin d’un mateix grup, comparteixin sentiments i moments, i això és molt difícil. Si totes les persones haguéssim passat almenys un curs amb un professor així, que t’aportes tantes coses enriquidores tots seriem millors persones i la societat segurament seria molt diferent.

El senyor Kanamori intenta fer entendre als seus alumnes el significat de la vida, el fet de poder viure feliç, intentant ajudar els altres,  expressant sempre el que senten i respectant a l’altre gent, Perquè puguin fer el seu propi camí però pensant en els altres, fins a trobar la felicitat.  

Per últim m’he adonat que hi ha molt poques persones que tinguin aquestes tres actituds

Pel que fa l’acceptació molta gent té perjudicis davant de l’aspecte físic o de vestuari , per ser de diferent ètnia, per tenir problemes en alguna matèria... i per això no les accepta.

L’autenticitat és un aspecte molt poc freqüent actualment. Sovint, en la nostra societat, la gent fa coses per  quedar bé amb els altres però no perquè realment ho senti.

Pel que fa la comprensió empatica crec que és una actitud molt difícil d’aconseguir, sovint intentem posar-nos al lloc dels altres quan tenen un problema  però és molt més complicat del que sembla.

Aquests són uns comportaments que tothom hauria de fomentar... viure la vida de la manera en que cadascú trií viure-la, perquè en molts llocs la gent no pot escollir la seva  vida. 

Recomanaria a tothom que es mirés aquest documental, perquè et fa reflexionar sobre l’educació, la nostra societat i adonar-te de que el més important no són els continguts, ni les notes que treguis, sinó les ganes d’aprendre, de viure i  sobretot, de ser feliç, amb tu mateix i amb els altres.