PRÀCTICA 2: DESENSIBILITZACIÓ SISTEMÀTICA

QUÈ ÉS LA DESENSIBILITACIÓ SISTEMÀTICA?

La dessensibilització sistemàtica és un mètode terapèutic basat en principis conductistes i en particular en el contracondicionament. Aquest mètode sembla resultar especialment adequat pel tractament de les fòbies. Es tracta d’aconseguir que el subjecte doni respostes noves (adaptatives) a estímuls que anteriorment li provocaven respostes no desitjades.
Les fases fonamentals d’aquesta tècnica son les següents:

-    El terapeuta estableix una jerarquia de situacions relatives a l’objecte al qual té fòbia, ordenades de major a menor intensitat.

-    Es va presentant al subjecte la sèrie de situacions ansiògenes començant per la de menor intensitat, quan el subjecte ja no respon a ella amb al resposta d’ansietat sinó amb una relaxació es passa a la següent i així successivament fins que el pacient ja no mostra ansietat en cap de les presentacions de l’objecte de la fòbia.

PRÀCTICA

Durant la segona pràctica el professor Ernest Luz va començar introduint-nos diferents corrents que van sorgir entre el segle XIX i XX. Va començar per l’estructuralisme de W.Wundt, després el funcionalisme i finalment, el conductisme amb els seus antecedents (I. Paulov) i el seu esquema iniciat per Paulov i modificat per Skinner. A partir d’aquí vam arribar a l’anomenada dessensibilització sistemàtica, iniciada per l’autora Mary Cover Jones, després de veure els resultats obtinguts en la creació d’un trauma en el petit Albert provocat per Watzon.  
Seguidament ens va explicar la pràctica, consistia en inventar deu passos per una aproximació successiva a una fòbia, que és en el que es basa la dessensibilització sistemàtica.
Ens va exposar dos casos:  el primer d’un nen que veu un accident d’autobús per la televisió on mort gent gran i no vol tornar a pujar a un autobús i el segon una nena que li pica una abella al pati i des de llavors no vol tornar-hi a baixar.

Jo vaig realitzar aquest treball amb la Lidia March i la Jennifer Sugrañes i vam triar la primera opció.  Abans d’exposar els passos a seguir cal donar per entès que amb aquest nen amb el qual realitzen el  procés de dessensibilització hi tens confiança i una bona comunicació.

Passos a seguir:

1.      Donar-li un dibuix d’un autobús amb un paisatge alegre, perquè vegi que no és dolent, i el pinti.
2.     Mirar dibuixos animats amb el nen, o algunes escenes determinades, on apareixi un autobús amb nens de la seva edat i que es mostrin contents.
3.       Realitzar algun joc, com pot ser un trencaclosques,  on aparegui la imatge d’un autobús.
4.      Regalar-li un autobús teledirigit amb el qual pugui jugar per anar-se familiaritzant amb la imatge.
5.     Anar a la seva escola i veure com els nens, entre el quals i pot haver els seus amics, arriben a l’escola i veure com baixen bé. Per  tal de que cap no plori abans que baixin els hi donarem un sugu o un altre caramel perquè estiguin més contents.
6.       Pujar a l’autobús aturat i només mirar-lo.
7.     Pujar a l’autobús aturat i que el conductor li deixi tocar al volant, seure al seient del conductor... perquè vagi agafant confiança al conductor i a l’autobús en general.
8.     Pujar a l’autobús aturat amb els amics i realitzar-hi algun joc a l’interior perquè vegi que allà s’ho pot passar bé.
9.    Pujar a l’autobús amb els amics, però aquesta vegada portar-lo a donar un vol amb l’autobús i anar a un lloc divertit.
10.      Pujar a l’autobús amb marxa per ell mateix.

Hem de tenir en compte que sempre hi poden haver factors que influeixin negativament en el procés de dessensibilització, com pot ser que el nen no vulgui pujar a l’autobús aturat. A la teoria no sembla gaire complicat, però a la practica ho és i sempre s’acaben canviant coses del patró a seguir, afegint algun altre pas que faci de pont entre l’anterior i el posterior o tornant enrere i plantejant-nos algun dels punts. També hem de tenir en compta el caràcter d’aquest nen i comprovar si realment aquest mètode funciona en tots els nens.

CONCLUSIÓ/REFLEXIÓ:

Durant aquesta practica vaig sentir algun moment d’impotència i angoixa respecte l’explicació  dels experiments que feien amb nens, perquè són els més indefensos. Per exemple en l’experiment del petit Albert, en el qual li volien crear una fòbia als peluixos a través d’una barra de ferro. Tot que sinó  s’haguessin fet molts dels experiments que s’han fet amb ells, moltes coses encara  no es sabrien. Hem pogut veure que una fòbia es pot crear molt ràpidament i amb molta facilitat, sobretot a la infantesa, en canvi és molt difícil dessensibilitzar-la i molta gent no ho arriba a aconseguir mai i viu tota la vida amb aquesta fòbia.

En un principi no sabia quins passos podíem posar per seguir aquest procés de dessensibilització amb un nen amb fòbia a l’autobús, però el fet de treballar amb grup ha anat molt bé perquè tots hem aportat noves idees.
Crec que un dels passos més difícils de la dessensibilització és passar dels objectes, jocs o imatges als fets reals, en el nostre cas un autobús, perquè en una imatge el nen es sent protegit (pel fet de que pot estar a casa seva) i la imatge és més petita que a la realitat.
Per això crec que aquest procés de dessensibilització és molt complicat, has de tenir sang freda amb el nen per posar-lo davant d’algu que li fa una por tant gran, però d’altra banda hi has de crear un vincle de confiança perquè es senti segur amb tu.

Segurament la paraula fòbia l’utilitzem molt sovint de forma col·loquial per referir-nos a alguna cosa que ens fa por, però segons la meva opinió una fòbia és molt més que una simple por, és una port accentuada que et crea una imatge normalment de perill i inseguretat davant d’un fet o objecte que en realitat no en té cap.

En definitiva, aquesta pràctica m’ha fet veure que crear una fòbia és molt fàcil però eliminar-la és molt complicat. Tot i així, en cap moment hem de confondre una simple por o alguna cosa que ens fa fàstic, amb una fòbia.

PRÀCTICA 1: INTROSPECCIÓ

QUÈ ÉS LA INTROSPECCIÓ?

La introspecció és el coneixement que el subjecte té dels seus propis estats mentals. Els requisits necessaris perquè es doni la introspecció són els següents:

• Que  sigui coneixement referit a estats mentals.
• Que els estats mentals coneguts siguin els del propi individu que realitza la introspecció.
• Que aquest coneixement no sigui indirecte, sinó immediat.

La introspecció o percepció interna té com a fonament la capacitat reflexiva que la ment posseeix per referir-se o ser conscient, de forma immediata, dels seus propis estats.

Quan aquesta capacitat reflexiva s’exerceix en forma de record sobre els estats mentals passats tenim l’anomenada “introspecció retrospectiva”; però la introspecció pot ser un coneixement de les vivències passades i també de les presents.

El metal·lisme clàssic, tan el de la filosofia moderna com el acientífic, ha utilitzat la introspecció com a mètode mes adequat per accedir al mon psíquic. 

PRÀCTICA  

El dia de la pràctica el professor Ernest Luz va començar introduint-nos el terme introspecció. I a continuació, ens va explicar en què consistia la pràctica que realitzaríem.

Aquesta primera pràctica ha consistit en fer una introspecció, és a dir, a fer  d’observador dels teus propis pensament, durant deu minuts. En un primer moment em va semblar molt estranya, perquè no entenia què s’havia de fer exactament. Creia que l’única cosa que pensaria durant aquests deu minuts seria en si ho estava fent bé o què havia de fer realment.  Quan van començar els deu minuts vaig tancar els ulls, per veure si d’aquesta manera em concentrava només en mi mateixa.  Però un cop tancats els ulls en l’únic que pensava era com ho havia de fer i com ho feien les altres persones, perquè crec que a moltes persones ens preocupa el fet de què faran els altres, sobretot en un moment en el qual estàs amb els ulls tancats i no tens un sentit tan important i que ens dona tanta informació com pot ser la vista.
Però se m’acudia una altra pregunta:  Si realment passaven 60.000 pensaments cada dia pel teu cap, perquè ara només n’hi tenia un?
Intentava controlar la meva ment, per no pensar això, però l’únic que aconseguia era pensar-hi  més, fins que hi va haver un moment en que no apareixia res especialment important en al meva ment i em vaig relaxar.  Desprès em van començar a aparèixer imatges, algunes sense sentit, que ni jo mateixa sabia què eren, i d’altres, de coses que m’havien passat no feia gaires dies. També vaig tenir la sensació de preocupació per un amic,  per una  petita cosa que no li dones importància en el moment en què passa, però sempre està present en la teva ment.  Després de pensar milers de coses sense importància, a simple vista, i algunes més importants, es van acabar els 10 minuts i vaig obrir els ulls, confusa i amb la curiositat  de saber si realment havia realitzat bé la practica i com s’havien sentit els altres.

REFLEXIÓ/CONCLUSIÓ

La reflexió que puc extreure de tot això és que, les persones no podem controlar els nostres pensament per molt que ho intentem. Pensem moltes coses, i a vegades aquella imatge que un dia no significa res, l’endemà serà el pensament més important que tindràs, ja que tot i que cada dia podem tenir 60.000 pensaments, la nostra atenció es concentra en uns pocs. Per això he arribat a una conclusió: les coses més insignificants, com pot ser una imatge, una paraula.... són les que més recordem.

Una altra reflexió important és que pots tenir una observació molt diferent de tu mateix si tens els ulls oberts o tancats, perquè la vista és un sentit que utilitzem molt i a través del qual rebem molta informació, que pot modificar els nostres pensaments. D’altra banda, si tens els ulls tancats l’únic que et pot pertorbar són els sorolls (com em va passar en algun moment durant la pràctica), les olors o els estímuls que reps pel tacte. Personalment, tenia la curiositat d’obrir els ulls i veure com estava tot, pel simple fet d’assegurar-me que estava bé, perquè tot i que ho sabia, no ho veia.

Ha estat un pràctica interessant, tot i la confusió inicial, crec que és una activitat que no fem mai i que hauríem de realitzar molt més sovint, per ser conscients de la ment que posseïm i de l’ús que en podem fer.