INTRODUCCIÓ
Freud, pasión secreta (John Huston, 1962). És una gran aproximació als primers anys de vida professional de Sigmund Freud (pare de la psicoanàlisis), entre 1885 i 1890.
El paper de Sigmund Freud està realitzat per Montgomery Clift. Aquest actor estava en una etapa delicada de la seva vida. Al 1856 va patir un accident de tràfic que va fer necessària la reconstrucció de la seva cara amb cirurgia plàstica. A partir d’aquí va començar a prendre alcohol i calmants. Aquesta situació de l’actor feia encara més real el seu paper de Freud.
En aquella època, molts dels amics de Freud rebutjaven tractar pacients d’histèria perquè creien que només ho simulaven per cridar l’atenció. Però Freud va aprendre a utilitzar la hipnosis per trobar les raons de les seves psicosis.
PRÀCTICA
En aquesta practica el professor Ernest Luz ens ha deixat escollir un tema per desenvolupar-lo i fer-hi una reflexió. Jo m’he decantat per la hipnosi, una tècnica potser, poc científica, però per mi, sorprenent. Primerament he definit què és la hipnosi i els seus inicis amb Mesmer . En segon lloc he seguir la seva historia, amb Charcot i Bernheim, amb els quals va treballar Freud.
També he explicat una cas que va tractar Freud amb hipnosi que m’ha cridat l’atenció i finalment, he concluit la pràctica amb la seva consolidació com a hipnosis experimental cap als anys 60 i una reflexió al voltant de la hipnosi.
Què és la hipnosis?
La hipnois és un estat mental i físic en el que “canviem” la forma de funcionar de la consciencia (sensacions, pensaments, sentiments i conducta) induït per un professional. Normalment estem més o menys atents, però captant el que succeeix el nostre voltant. Si aprenem a reduir l’atenció difusa (la que es dirigeix a l’entorn), al mateix temps que augmentem l’atenció interna (la que es dirigeix al nostre propi pensament) arribarem a aconseguir un estat de superconcentració dirigida exactament a aquells continguts que ens interessen.
La hipnosi no és un tipus de teràpia com la psicoanàlisis sinó un procediment, un conjunt de tècniques que es poden utilitzar per ajudar a la teràpia.
Al llarg de la historia ha estat denominat de moltes formes: estat de trancs, experiència mística, meditació transcendental, estat hipnòtic, estat sofrónic…
Encara que la hipnosi és una tècnica psicològica i no una psicoteràpia per si mateixa, hi ha diferents criteris. Citarem a Haley que diu “Si s’accepta que en la relació hipnòtica l’individu pot modificar la seva percepció, les seves emocions i les seves sensacions somàtiques…” (això és el que fem moltes vegades en psicoteràpia).
HISTÒRIA DE LA HIPNOSI.
Els seus inicis.
Encara que existeixen precedents històrics de l’ús de tècniques semblants a la hipnosi, utilitzada pels egipcis en els anomenats Temples del Somni, no serà fins a mitjans del segle XVIII quan s’inicia el primer estudi sistemàtic del que suposava un estat psicofisiològics especial que més tard es coneixerà amb el nom d’hipnosis.
Els estats de trancs estan descrits, tal i com he dit, des del l’antiguitat. En les cultures occidentals s’utilitzaven sobretot per part dels curanderos o sacerdots, sent generalment ells qui entraven en l’estat de trancs com a part de les cerimònies de curació.
La hipnosi, tal i com avui la coneixem, va començar fa dos segles a França. La paraula “hipnosi”, que prové de la paraula grega “hypnós” que significa son/somni, va ser definida per James Braid al 1843, però el que aquest descrivia no era sinó el que havia iniciat a París un metge alemany anomenat Franz Anton Mesmer, sota en nom de “magnetisme animal”.
Va ser el descobridor d’una manera de curar les malalties basada en la suggestió. Va arribar a París al 1778 precedit d’una gran reputació.
Mesmer partia de la base que ell era capaç d’acumular una porció del “fluït universal” (avui anomenat “energies positives”) i transmetre-la als altres.
L’Acadèmia de Medicina va rebutjar les seves tècniques, però un dels seus pacients (M.Bergasse) va obrir una subscripció de 100 luises per persona que li va ser oferta a Mesmer per muntar una clínica, amb la condició de revelar als subscriptors els secrets del “magnetisme animal”. La sala de tractament que va muntar Mesmer a l’Hotel Bouillon estava instal·lada amb gran habilitat: semi fosca, amb perfums orientals, musiques llunyanes i exòtiques i una decoració recarregada i misteriosa. Al centre i havia l’anomenada “cubeta de la salut” un pilar baptismal ple d’aigua sulfurosa. Els pacients es seien rodejats per cordons que sortien de la cubeta. També tocaven amb les mans, unes vares metàl·liques en contacte amb l’aigua, les quals havien d’apretar sobre les parts malaltes del cos. A més, es tocaven uns amb altres a les puntes dels dits per poder fer circular “el fluït”. Mesmer amb la seva túnica de seda morada passava entre ells tocant-los amb la vara. Aquesta consulta va tenir un gran èxit.
Davant de les discussions entre partidaris i crítics, el rei va encarregar una comissió de científics que analitzessin el treball de Mesmer. Els resultats van ser negatius per l’alemany. Una part de l’informe de la comissió revelava que alguns dels tractaments eren clarament immorals i que no era infreqüent que les belles dames acabessin en una sala anomenada “sala de la cisis” on Mesmer calmava els nervis mitjançant l’aplicació d’una vara natural.Al veure que venien mals temps va tornar a Alemanya amb els diners dels subscrits.
Tot i així, Mesmer va ser un precursors de futures investigacions i aplicacions al camp de la medicina psicosomàtica.
Sigmund Freud (1856-1939)
Freud, com a metge va investigar la hipnosi en profunditat, sent alumne de les famoses escoles de la Salpetrier amb el Dr. Charcot i a l’Escola de Nancy, amb el Dr Bernheim. Al principi Freud va utilitzar la hipnosi per tractar la neurosis però posteriorment, confessant-se mal hipnotitzador va abandonar-la entregant-se a formular la seva teoria de la psicoanàlisis.
Freud, com a metge va investigar la hipnosi en profunditat, sent alumne de les famoses escoles de la Salpetrier amb el Dr. Charcot i a l’Escola de Nancy, amb el Dr Bernheim. Al principi Freud va utilitzar la hipnosi per tractar la neurosis però posteriorment, confessant-se mal hipnotitzador va abandonar-la entregant-se a formular la seva teoria de la psicoanàlisis.
Freud en una conferencia al 1910 declarà:
“Mai es ponderarà bastant la importància del hipnotisme per la història de la gènesis del psicoanàlisis. Tant en el sentit teòric com en el terapèutic, el psicoanàlisis administra una herència que l’hipnotisme li va transmetre”.
Charcot pensava que algunes malalties mentals no tenien una causa orgànica sinó psicològica, i es mostrava interessat en la utilització de la hipnosis com a mètode terapèutic.
Amb ell, Freud s’inicia a l’estudi de la histèria i a l’aplicació de la hipnosi com a teràpia. La influencia de Charcot serà fonamental per estimular-lo a separar lo psicològic dels lligams d’allò anatòmic, i la hipnosis serà la porta d’entrada que el portarà a la postulació de l’inconscient.
Freud observa, per anomenar un exemple, a una persona a la qual, en ple trancs hipnòtic, se li ordena que el primer que farà serà buscar un paraigües i sortir al carrer. Efectivament quan es “desperta” agafa un paraigües i es disposa a sortir a la carretera. Quan se l’interroga pels motius de tal acte, la persona contesta que creia haver llegit al periòdic l’anunci de possibles pluges. Aquestes experiències porten a Freud a postular l’existència de motivacions que dirigeixen els nostres actes, tot i ser desconegudes per nosaltres. La psicoanàlisis s’oposa a identificar allò psíquic amb lo conscient, ja que els processos conscients constitueixen només una fracció de la vida anímica total. Freud afirma que existeix un pensament i una voluntat inconscient.
Hipólito Bernheim, era un psiquiatre d’Alsacia i exercia com a professor a la facultat de Medicina d’Esgtrasburg. Quan va connectar amb un metge rural, Liébeault, que havia desenvolupat un mètode hipnòtic molt semblant el que avui utilitzem i s’aparta completament del mètode mesmeria.
Junts van crear l’Escola psicològica de Nancy, pionera en l’estudi de la hipnosi i oposada a l’escola neurofisiologia de Paris de l’Hospital de la Salpetrière dirigit per Charcot. La doctrina d’aquest últim es basava en que només es podia hipnotitzar a malalts histèrics (cosa que era un error). Però la seva fama com a neuròleg era tal, que per les seves aules van passar alumes amb un gran prestigi en el futur, com Sigmund Freud.
L’escola de Nancy, va treballar de forma més callada. Les publicacions de Bernheim són predecessores de la medicina psicosomàtica modera i de les aplicacions de la hipnosi a aquest tipus de malalties.
L’interés per la hipnosis es va mantenir a Estats units a través dels escrits de Williams Games, Morton Prince i Boris Sidis, interessats per les estranyes manifestacions de certs pacients histèrics. A Europa Janet va impulsar el concepte de l’inconscient i va utilitzar la hipnosi com un mètode per accedir a les capes mes desconegudes de la consciencia.
Sigmund Freud i Josef Breuer(1842-1925)
Breuer i Freud usaven la regressió hipnòtica com a base per arribar a l’anàlisi dels continguts inconscients traumàtics. Freud estava interessant en tots els pacients i concretament, amb Anna O amb la qual Breuer havia començat a tractar al 1880.
La relació entre Breuer i Freud, mantinguda entre 1882 i 1895. A més de fer-se amics íntims, Breuer va tenir un paper important en la vida de Freud com a figura paterna, aconsellant-lo per la carrera, donant-li suport econòmic per crear la consulta i finalment va ser el creador d’un mètode pel tractament de la histèria, en el qual Freud es va basar per crear la seva teoria de l’inconscient i d’aquí la psicoanàlisis. Freud i Breuer havien ates a diferents pacients amb trastorns psíquics, però és a partir del tractament d’Anna O, que Breuer desenvolupa els primers estudis sobre la patologia histèrica. Des del 1880 al 1882 Breuer es dedica al tractament de Anna O, que pateix anorèxia, paràlisis, pertorbació del llenguatge…
El tractament consistia en induir la pacient a un estat hipnòtic i persuadir-la a que recordés les circumstancies prèvies a la primera aparició de cada un dels símptomes.
El tractament consistia en induir la pacient a un estat hipnòtic i persuadir-la a que recordés les circumstancies prèvies a la primera aparició de cada un dels símptomes.
Al 1882, davant dels gelos de la seva esposa Matilde per dedicar-li massa temps a la pacient, Breuer deixa el tractament. No obstant aquella mateixa nit se’ l sol·licita urgentment a casa la pacient que estava tenint dolors de part, “imaginaris” i deia que tindria un fill del Dr. Breuer.
Escandalitzat davant d’aquesta escena d’embaràs psicològic. Breuer opta per transferir A Bertha Papanheim al cuidat de Freud.
Escandalitzat davant d’aquesta escena d’embaràs psicològic. Breuer opta per transferir A Bertha Papanheim al cuidat de Freud.
Tot i el fracàs, va portar resultats molt positius que Breuer i Freud van aprofitar. Breuer va descobrir que els pacients histèrics no tenien mal físic sinó que els seus símptomes eren el resultat de l’acció permanent de les experiències traumàtiques del passat, que per la seva inadmissibilitat s’havien reprimit, tot i que no oblidat, i alliberant aquests pensaments reprimits els símptomes desapareixien. A partir d’aquí Freud deixa de banda la hipnosi i estableix el procediment de la associació lliure. Dels estudis d’ambdos sorteig el llibre al 1895 d’Estudis sobre la histèria.
Cas de Sigmund Freud
Sigmund Freud, a finals del s. XIX, des de la psicoanàlisis, va escriure i publicar el cas d’una curació obtinguda mitjançant la hipnosi. Es tracta del cas d’una mare que no tenia cap antecedent psiquiàtric, que es sentia impossibilitada per amamantar el seu segon fill. Amb el primer fill la mare tampoc havia pogut donar el pit. A més, aquesta pacient vomitava tot l’aliment, no podia dormir i es sentia deprimida. Tan la seva família com ella no confiaven en els mètodes no tradicionals però van acceptar la intervenció de Freud. Aquest va anar al seu domicili i la va hipnotitzar, tot i que reconeixia no posseï molta habilitat per produir la hipnosi al seus pacients, en aquest cas, va aconseguir-ho.
Mitjançant la suggestió va alleugerir els temors de la pacient, pronunciant paraules estimulants i positives que tractaven de transmetre-li la idea d’esta curada i en perfectes condicions per amamantar el seu fill. El dia següent la dona va experimentar una gran millora, però nomes va durar fins a l’hora de sopar quan van retornar els trastorns gàstrics. Per tant, en la segona visita Freud va decidir recórrer novament a la hipnosi, però aquesta vegada de forma més enèrgica i en la tercera visita aquesta pacient no va necessitar continuar el tractament perquè havia recuperat la salut i va poder criar al seu bebè, durant vuit mesos.
Amb el tercer fill va tenir els mateixos problemes i van desaparèixer en la segona sessió.
Segons Freud el mecanisme psicològic que ocasiona aquests trastorns es basa en les representacions vinculades a una expectativa que depenen de la importància del succés i la inseguretat sobre les expectatives. Freud les va denominar representacions contrastants penoses, aquestes són tots els obstacles negatius amb els que pensa que es pot entrebancar per arribar als objectius desitjats. Freud va qualificar aquesta pacient com un cas d’histèria d’ocasió perquè es va manifestar degut a un motiu ocasional (el naixement del nen).
Anys 50 i 60
A partir dels anys 50 es va produir un renaixement a EEUU per autors com T.X. Barber, Martin Orne, William Kroguer, Helbert Spiehel, entre altres. Aquests han augmentat l’interés i la utilització de la hipnosi, sobretot arrel de la influencia del Dr. Milton H. Erickson i el seu treball.
L’entrada de la hipnosi en els laboratoris de psicologia experimental dona inici al període de l’anomenada Hipnosis Científica fomentada en els treballs de tres laboratoris: el de Hilgard fundat al 1957 a la universitat de Stanford, el de Barber a la fundacio Medfiels fundada al 1959 i finalment els de Orne fundat al 1960 a la universitat de Harvard. Aquesta situació va portar la consolidació de l’ hipnosis experimental.
REFLEXIÓ
Respecte a la pel·lícula és una molt bona introducció a Freud i els seus inicis. L’he trobat molt interresant, sobretot la primera part de la pel·lícula, quan Freud va a Paris i comença estudiar la hipnosis com a curació de al neurosis, ja que el final es fa una mica llarga en alguns moments.
Ja l’havia vist anteriorment, però no havia entès molts conceptes. En canvi, ara que l’he vist per segona vegada i tenia més coneixement sobre el tema, ha estat molt millor.
Ja l’havia vist anteriorment, però no havia entès molts conceptes. En canvi, ara que l’he vist per segona vegada i tenia més coneixement sobre el tema, ha estat molt millor.
Pel que fa a la pràctica, he decidit decantar-me pel tema de la hipnosis perquè trobo sorprenen que a traves d’ella es puguin fer desaparèixer uns símptomes encara que sigui només durant un temps determinat A més, creia que la hipnosis s'utiliitzava per espectacles i que el fet de poder curar alguna simptomatologia amb ella, tal com feien Freud i altres, no tenia un rerefons tan seriós.
Veure com un expert hipnotitza a una persona dona molt amb què pensar... Perquè no recorden res un cop “despertats” de la hipnosi? Perquè hi ha persones que són més susceptibles a ser hipnotitzades que d’altres? Què provoca la hipnosis a la nostre ment? Pot ser que aquesta no desperti més de la hipnosi? Qualsevol persona pot hipnotitzar?
Totes aquestes qüestions em fan pensar el complex que és el nostre cervell, tant que ni nosaltres mateixos ho sabem.
Veure com un expert hipnotitza a una persona dona molt amb què pensar... Perquè no recorden res un cop “despertats” de la hipnosi? Perquè hi ha persones que són més susceptibles a ser hipnotitzades que d’altres? Què provoca la hipnosis a la nostre ment? Pot ser que aquesta no desperti més de la hipnosi? Qualsevol persona pot hipnotitzar?
Totes aquestes qüestions em fan pensar el complex que és el nostre cervell, tant que ni nosaltres mateixos ho sabem.
Sempre he pensat que saber hipnotitzar ha de ser una pràctica molt interessant però alhora pot arribar a ser perillosa. És veritat que a través de la hipnosi pots curar símptomes, però ho fas a través dels records que han produït aquest estat neuròtic i això pot arribar a ser perjudicial per la pròpia persona i fins i tot, per l’hipnotitzador.
Per això em sorgeix una pregunta: Fins a quin punt una persona pot entrar a l’inconscient o a la vida de l’altre gent? La vida de cada persona és de cadascú, i s’ha de ser molt bon professional per poder entrar a l’inconscient de les persones i entendre-ho com un ofici, perquè per sobre de professionals són persones, tenen sentiments, emocions i segurament, poden sentir-se afectat per algunes de les coses que els passa a els seus pacients.
D’altre banda, a mi mateixa em faria por que m’hipnotitzessin perquè segurament descobririen coses de mi que jo mateixa desconec.
D’altre banda, a mi mateixa em faria por que m’hipnotitzessin perquè segurament descobririen coses de mi que jo mateixa desconec.
Quan vaig decidir-me pel tema de la hipnosi no pensava trobar tanta informació, i no només sobre la història sino sobre els usos actuals d'aquesta. (informació que esta en els links).
A part, a l'hora de buscar videos n'he trobat alguns en els quals es realitzava hipnosi en un espectacle, però tinc els meus dubtes de que en aquests llocs realment es realitzi una hipnosi. Segons la meva opinio ja esta preparat i per aquesta raó no els he afegit
Quan he realitzat aquesta reflexió m’he adonat que em quedaven moltes preguntes per respondre i he buscat informació per poder-les respondre.
Perquè hi ha persones que són més susceptibles a ser hipnotitzades que d’altres?
Horacio Ruiz diu: "No totes les persones poden ser hipnotitzades si no vol, pot no entrar en trancs mai. El que passa és que si tu vens aquí perquè et faci una teràpia i em dius que no vols que et tracti amb hipnosi puc utilitzar la relaxació, tècniques de visualització , i amb una hora puc hipnotitzar-te profundament. És qüestió de predisposició i confiança. De totes maneres un gran nombre de persones concep la hipnosis com un poder, això fa que siguin sugestionables, fins a tal punt que el simple fet de que les miri un professional ja es suficient perquè quedin hipnotitzades. En realitat l’únic poder que existeix és la suggestió”
Quin efecte té la hipnosis en la nostre ment?
A través e la tècnica accedim a una part de la nostre ment que activa el sistema immunològic, fent-lo funcionar com mai, creant reaccions hormonals, substancies en els neurotransmissors, les endorfines… Totes els processos d’autorcuracio del sistema immune s’activen al màxim. Erickson dea que el subconscient de la persones té totes els recursos que aquesta necessita per la seva curació. La hipnosis s’utilitza molt sovint com a substitut del sedant, per gent que és al·lèrgica. A més amb la hipnosis, en les operacions, hi ha una major vasoconstricció és a dir, es sagna menys i el temps de recuperació és més ràpid.
Hi ha la possibilitat de no despertar de la hipnosis?
Si, però s’ha de deixar clar que la hipnosis com a tècnica, ben utilitzada, no suposa cap rist. El perill esta en l’hipnotitzador. Mai un professional ha de tenir cap problema amb treure de l'estat de trancs al pacient. H.R. Explica el cas d’un hipnotitzador famós. Aquest estava realitzant un espectacle a altes hores de la matinada i com feia habitualment , va demanar la col·laboració d’un voluntari. A l’hora de despertar-lo no tornava en si. Va accedir-hi un metge per despertar-lo bruscament i això es terrible, perquè així la persona entre en un estat més profund encara. Finalment va arribar l’ambulància i se’l van emportar a l’hospital. Això va provocar que es veies la hipnosis com una tècnica perillosa, degut a la ineptitud del “professional”. Es fàcil hipnotitzar a una persona però es fonamental saber des hipnotitzar. A més s’ha de conèixer a qui s’hipnotitza perquè si ho realitzes amb un epilèptic li pots produir un atac. Per tant, podem concloure que la hipnosis no es perillosa, el que és realment perillós és l’hipnotitzador.
Qualsevol persona pot ser hipnotitzador?
Si, si per això entenem aquells que estudien l’ hipnosis. Però cal diferenciar-lo de l’hipnoterapeuta. El primer es el que sap hipnotitzar una persona, això és fàcil. La qüestió és quan ja estàs hipnotitzat, quan estàs en estat de suggestionabilitat, de receptivitat, quan hi ha hagut un bloqueig o una inhibició del còrtex cerebral, i els missatges arriben directament al subconscient. Aquí es on et diferencies, els hipnoterapeutes fan servir aquesta tècnica per acabar amb un problema, per fer teràpia i no espectacle com l’hipnotitzador.
Totes aquestes respostes són extretes d’un entrevista realitzada a l’hipnoterapeuta Horacio Ruiz, un gran professional amb amplia formació i experiència que li ha estat reconeguda amb el premi Ciència i Humanitat el 2004, atorgat per el millor treball com a terapeuta en la utilització de la Hipnoterapia. És un dels professionals de la hipnosis més respectables i preperats del nostre país.
Per últim, puc dir que aquesta pràctica m'ha servit per aclarir moltes preguntes que m'anaven sorgint a mesura que anava fent la refelxió, per saber més sobre l'evolució de la hipnosi al llarg del anys i per poder endinsar-me una mica més en un món tant complex com és l'inconscient. Tot i que sempre hi haurà alguna cosa que desconexiem dins seu, perquè sinò deixaria d'anomenar-se inconscient.
Entrevista completa:
Aquí podem veure un video que explica breument la vida professional de Freud:
Video sobre hipnosi d'Erickson:
Per més informació:
Molt bona feina de recerca, Sara!
ResponElimina