INTRODUCCIÓ
En aquesta pràctica hem realitzar una ultima mirada sobre com entendre el comportament
El plantejament sistèmic és una mirada cap a l’esser humà i el seu comportament. Té en compte el context, els altres. No es centre en dinàmiques internes, pensaments, mecanismes de defensa. Es centre en les relacions entre persones (forma de comunicar-se).
Cal no confondre sistèmic amb sistemàtic. Un sistema és un conjunt de relacions entre elements. Hi ha d’haver més d’un individu.
Aqui trobem la teoria general de sistemes, en al qual tots els elements estan relacionats entre si. Qualsevol canvi d’un afecta a tota la resta. Exemple: broques del rellotge: qualsevol peça que moguem afectarà a tota la resta. Per tant, qualsevol canvi d’una persona té repercussió en tota la resta, dintra d’un conjunt de persones.
El plantejament sistèmic té un enfocament diferent d’altres perspectives. En aquest les persones no tenen el problema, el problema és o pot ser el tipus de relació que s’estableix entre les persones. En una parella el problema és la relació que s’estableix entre ells, hi ha relacions disfuncionals. També hi ha relacions saludables que són més productives.
Dintre d’un sistema hi pot haver algú que presenti la disfuncionalitat d’aquest sistema (anorèxia, depressió…) però això és un indicador que ens informa a l’entorn de que aquell sistema no és saludable.
Per aquesta raó els autors sistèmics no intervenen sobre el pacient identificat. Poden atendre un nen tractant els pares, a un avi tractant els fills… A més hi ha alguns autors que no accepten començar la teràpia familiar si no hi són tots.
Trobem dos avantatges en aquest enfocament.
- Deixa de fer malaltissa la persona que té el símptoma.
- No cal que el pacient identificar sigui tractat directament (psicologia clínica).
En una terapia de parella l’exit ve en funció de la qualitat de la relació que s’estableix. No sempre és millor que els dos segueixin junts. A vegades no es pot canviar de ball sense canviar de parella. El mateix passa en el cas de la família, no sempre el millor es que estiguin junts els pares.
Un concepte important dintre d’aquesta mirada és iatrogènia. En medicina són els efectes secundaris negatius de la intervenció terapèutica, ja que hi ha intervencions que per arreglar una cosa n’espatllen una altra. El mateix pot passar en psicologia.
Els psicòlegs entrem a formar part d’un sistema per ajudar a que sigui més saludable, però a vegades creem més problemes. El psicòleg és impossible que no modifiqui res, però hem de tenir en compte que pot ser una modificació negativa, podem crear dependència... Per aquesta raó hem de tenir indicadors que ens permetin avaluar el que estem fent.
Hi ha autors que no es permeten mai fer més de 10 sessions perquè creuran que sinó estan influint negativament. Quan no ha funcionat la teràpia diuen: No hem sabut trobar la manera d’ajudar-vos, però no diuen que sigui un problema seu.
Aqui apareix un plantejament revolucionari: la causalitat circular. Per entendre aquesta explicarem anteriorment la causalitat lineal, en el qual l’element A és la causa del B que és la conseqüència. És el model de la física.
A --> B
Però als sistèmics no els interessa saber les causes dels principis o indicadors. Segons aquests no ho podem saber, i si ho féssim serien tantes... Si poguéssim arribat a determinar la causa a darrera hi hauria un cúmul de causes que s’influeixen una a l’altre. No ens cal saber la causa per intervenir.
La psicologia, des de sempre, ha donat per bona la idea que s’ha de buscar la causa, però les causes poden haver desaparegut i la persona pot seguir tenint el mateix comportament. Un exemple seria la triconosi dels porcs, raó per la qual els musulmans no en mengen.
Les gallines ponen ous i aquestes surten de l’ou.
Què és primer l’ou o la gallina?
Totes són causa i conseqüència, no hi ha una causa ni conseqüència especifica. La qüestió és millorar la relació entre A i 1. Mantenir el cercle virtuós però trancar el cercle viciós.
Alguns autors d’aquest corrent són: Gregori Bateson i Milton Erickson (esquizofrènia) comencen a fer intervencions en grup.
Sobre Gregori Bateson..
Hi ha una teoria de Gregori Bateson que m’ha cridat l’atenció: la teoria del doble vincle, formulada al 1956 juntament amb Donald Jackson, Jay Haley i John Weakland. Aquesta teoria està relacionada amb l’esquizofrènia, en la qual es deriva un doble vincle. Aquest doble vincle es refereix a una paradoxa descrita per primera vegada en la comunicació en les famílies amb el membre esquizofrènic.
Perquè hi hagi un doble vincle compte es requereixen diverses condicions:
- La víctima del doble vincle rep ordres contradictòries o missatges emocionals en diferents nivells de comunicació.
- No hi ha metacomunciació possible.
- La víctima no pot deixar el camp de la comunicació.
Actualment es considera que un exemple d’enfocament de Bateson per la complexitat de la comunicació.
Gregori Bateson també parla sobre un concepte important, la cibernètica. Segons ell la cibernètica es la branca de les matemàtiques que s’encarrega dels problemes de control, recursivitat i informació. També afirma que és la mossegada més gran a al fruita de l’arbre del Coneixement que la humanitat ha donat en els últims 2000 anys.
En un dels seus primers treballs, en el qual explorava un poble natiu del riu Sepik a Nova Guinera, Bateson extreu que el comportament de la persona X afecta a al persona Y, i la reacció de la persona Y a X persona, per tant el comportament afectarà el comportament de X persona, que alhora afectarà el de Y. A això Bateson ho va anomenar “cercle viciós”. I més tard va definir dos models de relacions:
- Simètrica: Les relacions simètriques son aquelles en què les dues parts son iguals, dos alumnes, per exemple
- Complementaria: en les relacions complementaries els dos elements interactuen de forma diferent, com per exemple, la relació pare-fill.
La practica a realitzar consistia en elaborar quatre situacions simetriqeus i complementaries amb les seves sortides: constructiva o destructiva.
Relació complementaria constructiva
Relació complmentaria destructiva
Relació simétrica constructiva
REFLEXIÓ
L’enfocament sistèmic és una perspectiva diferent, ja que considera que la persona afectada no es qui té el problema, sinó que aquesta mostra el malestar del sistema, i per aquesta raó el tractament no està enfocat només a ella, sinó al seu voltant. Personalment, és una perspectiva que m’ha semblat molt interessant.
Moltes vegades quan tenim un problema, busquem la causa, perquè pensem que d’aquesta manera trobarem la solució i sovint no és així. Desprès ens preguntem perquè tot i suposadament saber la causa no hem trobat cap solució, i ens sentim culpables. Segons la causalitat circular no hi ha una sola causa d’un fet, sinó que són una successió de fets, un és causa i conseqüència de l’altre. Per exemple, quan una parella es discuteix, sol ser per un fet que ha passat en aquell moment, com pot ser que el noi ha arribat tard al sopar que tenien amb els seus pares, i a partir d’aqui ha començat la discussió. Però normalment en una discussió així sol aparèixer la frase: “És que tu aquell dia...” Aquí ja intervé un altre fet passat, que també pot ser causa d’aquesta discussió. A més a més, podria ser que la noia avui tingues un mal dia, per problemes a la feina i també seria una altra causa. Podríem dir que saber la causa ens ajuda a nosaltres mateixos a treure’ns la culpabilitat, per la necessitat de veure que la causa del problema no som nosaltres mateixos... i per aquesta raó moltes vegades ajuda a solucionar el problema, però en realitat és dificil saber la causa exacta d'un problema.
Un altre punt important en aquesta persepectiva sistèmica és que treu una mica la culpabilitat de la persona afectada. Moltes vegades ens autoculpem del que passa, igual que altres corrents, que feien malaltissa a la persona que tenia el problema, és a dir, ella era la culpable del seu conflicte. Aquesta autoculpa ens la solem atorgar perquè els humans necessitem buscar un culpable del nostre estat d’ànim, o de qualsevol fet o emoció i generalment, resulta impossible trobar una sola persona responsable de la teva tristesa, felicitat... perquè són un conjunt de circumstancies i de persones que t’envolten el que provoquen aquest estat. En aquest aspecte estic totalment d’acord amb el pensament sistèmic, el problema és la qualitat de les relacions que s’estableixen.
Les persones, quan ens enamorem sempre intentem fer el que sigui per no perdre aquella persona, dit d’una altra manera: “per no canviar de parella de ball”. Tot i que en algun moment la relació no vagi bé i, almenys jo ho he experimentat aixi, sempre intentem aguantar fins que no es pot més i el fil es trenca, però solem esperar fins l’últim moment. Sovint no ens adonem que el que passa és que hem canviat de ball i seguim amb al mateixa parella. Per aquesta raó l’exit en el plantejament sistèmic no està en que la parella segueixi junta, sinó que puguin ballar el seu propi ball amb qui balli el mateix que ells (bona qualitat de relació).
Per últim, m’agradaria dir que aquesta pràctica m’ha fet adonar que moltes vegades la culpa d’un problema no ets tu mateix, ni l’altre persona sinó la situació. Això em recorda a una frase, que no se d’on la vaig treure, però està relacionada amb aquest plantejament. No hi ha males persones, sinó males combinacions. I és que les persones som com som i fem el que fem, molt sovint depenen de les persones que tinguem al voltant. Per exemple, en una parella un noi pot no portar-se be amb al noia per molts aspectes i seria la “mala persona” , però pot trobar una altra persona i portar-se molt bé. Què vol dir això? Que la persona ha canviat?. Segons la meva opinió no ha canviat la persona sinó que ha canviat de parella i per tant, de tipus de relació, segurament ha passat d’una amb mala qualitat ha una relació excel·lent.
Finalment, apuntar que aquesta pràctica també m'ha fet reflexionar sobre el perquè de molts problemes, la manera de solucionar-los, la autoculpabilitat... i m'ha semblat molt interessant.
No males persones sinó males combinacions. M'ha agradat la cita, Sara!
ResponEliminaBona feina!